Introducció

L’ús racional i sostenible de l’aigua és un dels reptes de la societat actual. Els múltiples beneficis que l’activitat agrària aporta a la societat depenen de la gestió sostenible a llarg termini de l’aigua. L’aigua és un recurs vital, no només per l’agricultura, i en ser un recurs escàs hi ha molta competència, bé sigui entre els diferents usuaris o entre aquests i el medi.

A nivell de la Unió Europea, l’any 2000 ja es va incorporar el concepte d’ús sostenible de l’aigua mitjançant la Directiva Marc de l’Aigua que té per objecte establir un marc per a la protecció de les aigües per tal de prevenir el seu deteriorament addicional, protegir i millorar l’estat dels ecosistemes aquàtics i promoure un ús sostenible de l’aigua. La Directiva s’ha transposat a la normativa estatal i catalana i s’ha aplicat amb l’aprovació dels plans de gestió de conca.

A nivell mundial, l’agricultura i l’aigua també juguen un paper important en els objectius de l’Agenda 2030 de Desenvolupament Sostenible de les Nacions Unides aprovada el 25 de setembre del 2015. Garantir modalitats de consum i producció sostenible (Objectiu 12) és un dels objectius bàsics de l’Agenda 2030 i cap d’ells no es pot assolir independentment de l’altre.

Per poder gestionar de forma sostenible l’aigua d’una conca no n’hi ha prou amb conèixer les entrades d’aigua, sinó que sobretot cal dominar-ne les sortides. Per tant, és prioritari el coneixement dels recursos disponibles (superficials i subterranis) però també de les concessions i autoritzacions d’ús existents. Els usos no legalitzats d’aigües superficials i sobretot d’aigües subterrànies (pous) dificulten la gestió de l’aigua, ja que són consums no coneguts. Amb aquests objectius, la normativa estableix l’obligatorietat de sol·licitar una autorització o una concessió, segons el volum que se’n vulgui consumir, i la d’instal·lar sistemes de mesura dels volums consumits.